el llarg somni de l'aigua.

Aquests ulls tan cansats

del qui arriba a la calma

han mirat, han comprès,

oblidaven.



Lluny, enllà de la mar,

se'n va la meva barca.

De terra endins, un cant

amb l'aire l'acompanya:

"Et perdràs pel camí

que no té mai tornada".



Sota la llum clement

del mati, a la casa

dels morts del meu vell nom,

dic avui: "Sóc encara".

M'adormiré demà

sense por ni recança.

I besarà l'or nou

la serenor del marbre.



Solitari, en la pau

del jardí dels cinc arbres,

he collit ja el meu temps,

la rara rosa blanca.

Cridat, ara entraré

en les fosques estances.